dimarts, 25 de juliol de 2017

S'HA ACABAT EL TEMPS

Se m'escapa el temps,
se m'escapa,
se m'escapa entre les mans,
se m'escapen les abraçades
que encara no t'he donat.
Se m'escapen aquests petons
que demanen ser besats,
i a la vora de la meva boca
se m'escapen a uns llavis
que et desitgen i et nomenen.
Se m'escapen els "et vull"
que el meu cor no ha fabricat,
i és que s'escapa tant amor...
que desborda pels costats.
Se m'escapen sentiments
que desborden de la meva ànima,
i que a través de les meves mans
es converteixen en paraules.
Se m'escapa el temps...
tantes coses que dir-te,
tant amor per lliurar-te...
sento que el temps m'atrapa
i se m'escapa l'amor,
se m'escapa.

diumenge, 23 de juliol de 2017

LA CARTA

Escribo una carta
para quien quiera leerla,
o escucharla y tenerla.

Es el eco temor
y mis dolores,
el cuerpo de mi
el espíritu que en él ha vivido.

Ya durmiendo está bajo las flores,
se acabó el tiempo para mí,
la escribo larga… interminable…
mi agonía es la bárbara agonía,
del que quiere evitar lo inevitable.

Hundiéndose al morir
solamente todo mi pasado.

Y esta pena que os doy borrar quisiera,
me rebelo a morir.

El triste vive y el dichoso que muere…
cuando quise morir,
hoy que quiero vivir,
ya me siento morir
y al morir os dijo os llevo en mi memoria
y mi recuerdo en vosotros permanecerá
hasta que dejéis de pensar en mí.

divendres, 21 de juliol de 2017

ET SEGUEIXO FEN CAMÍ


Et segueixo en el camí que em vas fer,
pel desert d'aquesta nit fosca.
Intento caminar fins a l'altura,
amb aquesta creu Senyor que tu em vas donar.

Ajuda'm Senyor si em veus trist.
Et segueixo encara que no veig la teva figura,
però sento el teu amor i la teva dolçor
perquè aquestes amb nosaltres la teva, vas dir.

De vegades la sendera es fa llarg,
i escabrós el camí que em porta.
Tu vas tastar també el vi amarg.

En l'oració la meva força es renova.
No em deixis caure en la letargia,

i així aconseguir l'eterna primavera.

dimecres, 19 de juliol de 2017

LA TEVA PRESÈNCIA


Estàs aquí, al costat del meu cor,
nodrint-te dels seus batecs
Que alhora s’acampessin,
al ritme dels teus records.

Aquest al costat de les meves pupil·les,
provocant llàgrimes,
que s'aboquen en cascades
sobre la terra del meu dolor.

Habites en mi i la teva presència.
Es va tornar callada,
com un retrat en la paret.
T‘arreles en mi,
més... i més... i més.

Et nodreixes de la meva terra
i creixes com a roure
on nia com una au.

L'amor...

dilluns, 17 de juliol de 2017

S'HA MORT LA MEVA POESIA


Les meves muses estan de vaga.
Ja no volen inspirar-me,
es neguen a visitar-me.

Deixen que el somni em venci,
serà que el que succeeix
en tota la humanitat
mereix més atenció.

Que una pobra "poeta"
Que malament arma les seves protestes
demanant un món de pau?
Escriure d’amor"... no és tant
Quan s'estan matant entre germans
és per això amics meus
Que s'entumeixen les meves mans.
Que la impotència m'amanyaga
Quan començo un primer vers
I el matí em troba
Buida de pensaments
S'ha mort la meva poesia.
La mato un míssil d'aquests
Que maten nens diàriament.
La va matar la misèria cruel
Que mata gent de gana
I escriure sobre l'amor
Em sap a ironia.
Per això s'ha mort la meva poesia
Ella es va morir d'horror.


ESTADO DE EXCEPCIÓN


Bendita juventud
generación generosa y luchadora.
no guardas tu tesoro

y sale a romper la lanza
para defender del insulto
del político y el injusto
trato que recibe la sociedad.
superas tus miedos,
ahogan tus anises,
arriesgas todo lo que tienes
y lo que el porvenir te guarda.
siembras llantos a regañadientes
en los seres que más te amo.

lucha juventud
valiente y sacrificada,
eres estado de excepción,
lucha y vencerás.

dissabte, 15 de juliol de 2017

NENS Al CARRER


Vull en versos plasmar el que tinc dins
que és com una espina clavada en la meva consciència
que fa sagnar, les parets de la inconsciència.
Vull manifestar la tristesa de veure plorar la innocència,
de nens perduts en l'amargor de saber
que sens dubte poques oportunitats en la vida han de tenir.
Però amb lamentar-ho mai s'ha aconseguit gens
i és pitjor encara, per no sentir-ho, desviar la mirada,
això és la més comuna en els qui no volen saber gens.

Del que passen els nens que al carrer té la seva vida abandonada.
Sense plors, sense laments, amb amor amb lliurament
busquem els camins obrim les destinacions
i marxem units puny a puny tancat
per trencar esquemes copejant la injustícia
és l'hora de la història, doncs ella ens reclama
unim els anhels, unim els esforços
només Càritas tristos rodant pels carrers
només preciós bruts sense calçat i amb fred
només petites plenes de buits per gana,
anem la història ens exigeix, que siguem conscients
que clavem les dents i mosseguem aquest modus vivendi
del llast d'innocents plorant tristament.
Jo no vull veure plors de gent compadida
vull veus en alt reclamant la vida.

Anem, el poema que esperi, aquests nens famolencs

no poden esperar, ja no els queda temps.

dijous, 13 de juliol de 2017

APRENDER A ENVEJECER

Aprender a llegar a viejo 
empiezas andar tropezando,
siempre se rompe algo
tras tu paso
tu andar es torpe
y no puedes evitarlo,
son muchos años encima
el pulso ya tiembla
a veces aun no quiera
se me cae algo del plato.
Cuantos reproches,
escucho a mi paso
no hagas eso
no hables de eso.

Poco a poco la vida
se te empieza hacer pasada,
por qué los años es una gran carga
con mil y una amenaza.

Solo somos viejos estorbos
incapaces de hacer
incapaces que entender,
antes eras útil ahora una carga.


dimarts, 11 de juliol de 2017

COM NAVEGA LA MEVA ÀNIMA


Com navega la meva ànima en la marea,
en mar extens d'aspecte ranci i puro,
així navega el meu navili, navegant cap al futur.

Com navega la meva ànima en la marea,
desplaça el meu horitzó, la meva vida i la meva destinació,
la història com un sord remolí.
Records principescos, resolts de la seva roda i tallamar,
navego entre l'amor i la por,
disposats a arrossegar-se cap a la profunditat de l'abisme.

Com navega la meva ànima en la marea,
lliurada al govern del meu desig,
no existeix maldat que mantingui el seu bauprès en equilibri.

Com navega la meva ànima en la marea,
en mar aspre que regeix el seu rumb i marea,
naveguen solament les calmes del meu amor.
Sentiment assetjat en el si de la pertorbació social,
aclaparat per gruixudes marejades d'indiferència
i les compactes boires espectrals.

Com navega la meva ànima en la marea,
estenent la seva bellesa cap al sol del matí,
volen les gavines, reflectint en el cel les seves ganes de viure.

Com navega la meva ànima en la marea,
pròdiga i guanyant sotavent en el vent,
desapareixen les figures espinoses dels quals s'allunyen en sobrevent.
Flotant i màgica elevació sobre la manta salada.
Caps amarrats a les bites del meu cor.
Drisses recorrent quadernals en els meus pensaments.

Com navega la meva ànima en la marea,
sota l'atenta carícia del noble bastiment que és el meu cos mariner,
desapareix del meu entorn la fúria que provoquen els vendavals de l'enveja.

Com navega la meva ànima en la marea,
amb la quilla submergida en les varetes i llançant a l'aire la meva harmonia,
solquen que solquen milles d'alegria.
Sincer i escrupolós moviment,
crida en els ports que et vegin arribar,
que jo, aspre grumet, aquí vinc a morir en pau.
Com navega la meva ànima en la marea, abans de tornar a navegar.


diumenge, 9 de juliol de 2017

SE PARO EL RELOJ...

Se paró el reloj…
Un día muy frió de invierno,
un día amargo en el tiempo
no cuentas los días,
no importan las horas…
ya nadie me espera
en ninguna parte.

Yo no le doy cuerda, al reloj,
se paró el tiempo en mi corazón.

Te fuiste amor, de madrugada,
la muerte te llamó
nadie la esperaba,
tocaban las horas en el reloj
hoy está parado
al igual que la vida
que a mí me rodea.

La muerte impecable 
y cruel te llevó
y a mí me dejó
parada en el tiempo,
como el reloj…
que quedó parado
en el día funesto.

divendres, 7 de juliol de 2017

SENTIMENTS



Sentiments viscuts
en el record.
I la ràbia sostinguda.
Pena, el neguit,
el neguit de la tristesa
i de la impotència.
Socórrer al oblit,
per no reviure
els passats dolguts
que ens fan viure.

dimecres, 5 de juliol de 2017

EL ULTIMO BESO

El beso que te da la muerte al morir.
El primer beso
mi primeva pasión
aquel día sentí
arder mi corazón.

El último beso maternal,
es el beso expansión.
De la cuna al ataúd
va siendo el beso,
a la su vez, amor en la juventud,
esperanza en la niñez,
en el adulto virtud
y en la vejez un recuerdo.

El beso idioma universal
que es inextenso caudal,
de una u otra encarnación.
En la mejilla es boda,
en los ojos ilusión,
en el frente majestad,
y entre los labios pasión.


dilluns, 3 de juliol de 2017

MADRE

Quisiera recitar estos versos,
a esa mujer que los años
vistieron su bello pelo
de nubes blancas y grises.

Su cara nacarada
como bella porcelana,
hoy está de surcos llena.
Y en cada uno de ellos,
fue dejando su hermosura
entre penas y llantos.

Por un momento
me pongo a pensar
cuanto cariño nos dio.
Y mientras le quede
un mínimo aliento,
para nosotros será.

Jamás te de vergüenza
de darle tú cariño.
Cuídala como una reina.
Porque cuando falte,
entonces comprenderás

lo grande que es ser madre.

BUSQUEDA

Ando buscando
un verso
por dentro de mi alma.
Cruzó, pero no acierto
sus huellas.

Cien años me afanara
sin aquel puro relámpago de mi alma.
me estremeció de gloria ,
y se perdió dentro de mi alma.

Busco mi alma,
que nunca encontraré
su fondo en el abismo de mi vida
sin sentido y vacía

dissabte, 1 de juliol de 2017

QUE ET PERDONI DÉU ...

Una carícia al vent
estremeix les meves pors,
com cada moment
que sempre et recordo.
Aquest cafè amarg
insípid, fred,
crida la teva absència
vetllant les meves tristeses.

Difícil oblidar-te ...
Cremen els meus instints
i si miro al cel
s'entristeix la meva ànima.

Si busco raons
que desperti la meva innocència,
la màgia ingènua
sempre vacil·lava, allà estava ...

No et culpo,
va ser la meva libido ser
decidit a estimar-te
mentre tu ho arruïnar.

Pagament el preu del meu amor
amb la meva intens i noble cor,
assumint mil pesars
demanant a Déu et concedeixi perdó.

Aquest cafè té gust 
de tu sense gust ni aroma,
no tens perdó
jo difícil ho faria ...
Que et perdoni Déu ...