dilluns, 17 d’abril de 2017

LÚCID-LUCIDESA

LÚCID

Mentre el meu cervell estigui lúcid,
tindré l'empatia necessària amb tot 
el món que m'envolta ara.

Lluitaré fins a la fi dels meus dies,
per no perdre la vital cursa,
que estem correm en aquest món de tots.

I

Un núvol de silenci,
dissol les seves gotes
en el so del temps.
Entre els seus rivets,
al·lucinacions de marbre,
respiren pels buits
que deixa la ressaca
del seu vaivé.

Una silueta es dibuixa
en els racons del desig.
L'engany rechina les dents
com a rates erectes.

Un vendaval pròfugnia
darrere de les parets
del meu planeta.
Els rínxols del sol,
es despentinen clausurats,
i el futur inventa adjectius
com a embull d'ossos.

II

No tinc pau ni guerra, negociant
amb l'estel apagat que m'il·lumina.

Escolto un aleteo de llums de rampinya,
amb la veu de la seva presó.
Volant lliures,
en la seva sentència
com a crits clavats en la nit.

Vaig cremant dies raquítics,
en les brases congelades de l'oblit.
El metall de la meva pell,
cicatritza amb els vés-los sedants
que guareix la calma.

No tinc odi ni plor per regalar,
en la gamma dels grisos.
Tampoc intento mendigar
més morts a les meves planes.
Ni orgies de silenci i absència.
Tancant-me en un cercle viciós,
ja ni tan sols tinc temps,
perquè em deshora una margarida.

III

El vent escriu
històries inèdites,
darrere dels somnis.
Deixen petjades alienes en mi,
que mai comencen.

En les nits de tres llunes,
la meva veu té contraccions
cada cinc minuts.
De les meves paraules, brollen éssers.
Ells deslliguen abismes
d'alt voltatge,
tancats amb pany i clau.

Els fanals
prenen sospirs al·lucinadors
i un àngel perdut,
en el meu somiar,
m'ha pres de rehen.

IV

Travessat per mi, ell va venir a mi.
Aquest home mal vestit, captaire 
de professió, que es veu el seu rostre,
que simpatitza amb mi i simpatitzo amb ell.
I al revés, en un gest d'escombratge, 
en cascada, li vaig donar tot el que tenia.

Excepte, per descomptat, 
la qual cosa estava en la seva butxaca que aporten més diners.
No sóc ximple o novel·lista rus, aplicat,
I romàntic, sí, però a poc a poc.

Assec simpatia per tot aquest poble,
Sobretot quan no mereix simpatia.
Sí, també sóc vagabund,
I sóc també la meva culpa.
Sé vagabund i captaire no és vague i captaire:
Està al costat de l'escala social,
No és adaptable a les regles de la vida,
Les normes reals o sentimentals de la vida.

El Jutge Suprem, empleat correcte, prostituta,
no ser pobra per ser digne, treballadors explotats,
no estar malalt d'una malaltia incurable,
no set de justícia, o capità de cavalleria,
no, en fi, aquestes persones socials de novel·listes
ells obtenir suficients cartes 
perquè no tenen raó per plorar llàgrimes,
I rebels a la vida social, ja que té raons per suposar això.

No, gens més que tenir raó!
Qualsevol cosa menys atenció a la humanitat!
Tots menys cedir a humanitarisme!
De què serveix un sentit si hi ha una raó externa a ella?

Sí, sent vagabund com sóc,
no és vagabund, que és actual:
És que ser aïllat en l'ànima, i això 
és el que significa ser un fastiguejo,
vostè ha de demanar que passen els dies,
i deixar que nosaltres, i això és el que significa ser pobre.

Tota la resta és estúpida.
Tota la resta és tenir gana o no haver de posar-se.
I fins i tot si succeeix, succeeix a tantes persones
Això no val la pena tenir valor de les persones als qui els succeeix.

Sóc vagabund i demanant a valer la pena, 
és a dir, en sentit transmeto,
i sóc jo movent una gran caritat per a mi.

Així aïllat en la vida! Tan deprimit en les sensacions!
Pobre d'ell, amagat en el seient de la seva malenconia!
Pobre d'ell, amb llàgrimes (autèntiques) en l'ull,
va donar avui, en un gest ampli, liberal i Moscou,
tot el que tenia en la butxaca en el qual va tenir poc
aquest pobre home no era pobre 
que tenia els ulls tristos de professió.

Que pena que té tanta llàstima per tu mateix!

I, sí, el seu pobre!
Ell més llàstima que molts dels quals són vagues i donant voltes,
qui són captaires i pregunten,
a causa que l'ànima humana és un abisme.

Pel que sé. Pobre d'ell!
El bé amb mi repugnant una reunió en la meva ànima!

Però ni tan sols ximple sóc!
Tampoc té la defensa podria tenir punts de vista socials.
Tinc fins i tot, cap defensa: Estic lúcid.

No vull convertir la convicció: estic lúcid!

He dit: Sóc lúcid.
No estètica amb el cor: 
Estic lúcid.
Merda! 
Estic lúcid.

LUCIDESA

Mantenir la nostra lucidesa
mentre els anys ens passen,
és trobar la sensatesa
quan els mateixos arrasen,
amb la molta estupidesa
que els temps acampassen,
als qui en ella basen
aquella nefasta insensatesa,
de creure que en la vellesa
solament els pobres s'abrasen.

Que ignorants els que taxen
sense ser taxats al seu torn,
perquè allò quan pasten
són solcs que en aigua tracen,
amb un caduc pinzell
que el temps converteix en fel,
i a mesura que els anys passen
ningú va a acordar-se d'ell!

En veritat costa molt poc
arribar, i arribar despert,
després d'un camí incert
entre fogot i fogot,
per veure la llum que és el focus
i ens porta a aquest concert,
on gairebé tot és cert
encara que estiguis una mica boig,
per saber que el naixement
és com a aigua de vell pou,
que veure néixer produeix goig
en desaparèixer sofriment,
i en alguns, alegria!

6 comentaris:

  1. Hola Anna.. Torno de vacances, em trobo en aquesta magnifica entrada..
    Veritablement de vegades entre la lucidesa i la estupidesa només es cosa de un fogot..
    Una abraçada..

    ResponElimina
  2. Hola, Anna!

    Espero k a tua Páscoa tenga sido renovadora e no rica.
    Escreveste mucho, ou mejor, escreveste aquilo k o teu corazon te ditou. Me pareces revoltada, ou entonces, es tu eu-lírico k está.

    Poemas y un texto hablando de tu lucidez e da de teus semelhantes. Percebi que tienes sede de justiça, pero quem no la tiene? Hablas de un hombre pobre, pero NO de un pobre hombre.
    Las palabras tb podem ser "armas", como sabes. as usaste, aqui!

    Besos y dias felices.

    ResponElimina
  3. Crees que estamos lucidos alguna vez en la vida?? Yo creeo que no y a mas nos tratan como borregos porque nos hacen conbulgar con lo que ellos deean sin mas ni preguntas ni luchar por nada nos quedamos impasibles viendo como nos van reduciendo cosas servicios sueldos pensiones y no actuamos no luchamos por nada solo nos mueve el futbol malditos humanos tontos de capirote..
    IMBECILES

    ResponElimina
  4. Gracias por regresar por el blog y dejar tu huella en el.
    Besos

    ResponElimina