dimecres, 13 de març del 2024

L'ÚLTIM SOSPIR

Deixa que la meva mà trobi refugi en la teva,

mentre el dolor esdevé un trànsit a la terra seva.

Que l'agonia s'esvaeixi amb el teu consol,

en aquesta partida cap a l'horitzó final.

 

Dona'm la mà en aquesta dansa d'adeus,

quan la tristesa emprengui el seu camí llevant.

Que el record dels nostres moments sigui el meu far,

mentre el silenci acull l'últim sospir.

 

dijous, 7 de març del 2024

CADA INSTANT ÉS COM SI FOS L'ÚLTIM

 La vida passa entre silencis, por i angoixa.

Els ulls ploren per trobar i provar de somriure

cada moment, segons cada instant és com si fos l'últim

i renàixer a la vida a la ratlla de la frontera pel pas de la vida.

 

diumenge, 3 de març del 2024

MORO I NO US IMPORTO

Natura morta, fràgil i feble,

agonitzant en l'últim ale,

la terra crida, "Moro," amb dolor,

i no us importa, és l'adéu final, un clam de tristesa.

 

Les flors, com ànimes perdudes,

moren en silenci, pètals com llàgrimes,

sota el pes d'un cel cruel i sense clemència,

el cor de la natura s'ofega en rimes amargues.

 

L'últim cant dels ocells s'extingeix,

en un silenci fúnebre, sense ressò,

la vida esdevé un somni que fuig,

i la mort abraça la terra amb dolor,

com un abisme obscè.

 

Les fulles, abans ballarines en l'aire,

ara moren amb una gràcia desesperada,

com notes tristes d'una melodia funèbre,

la natura morta, silenci etern,

aclamada en l'ànima desfeta.

 

Sota la llum fosca d'un últim vespre,

el paisatge esdevé un epitafi mud,

l'agonia de la natura, un trist destí,

on el crit de moro és l'últim sospir despullat,

una elegia plena de l'ànima destrossada.

dimarts, 27 de febrer del 2024

ÚLTIM ALE DE LA TERRA

 Sota el mantell gris, la terra suspira,

últim ale, com un plor que ressona.

Llàgrimes cauen del cel amb amargor,

la natura crida en un silenci que esperona.

 

Les muntanyes tremolen amb dolor,

com l'ànima que plora en cada vall.

L'últim ale, un crit que es percep,

la terra plena d'angoixa, tristesa

ella tant preciosa i tant fràgil.

 

Rius flueixen com llàgrimes de comiat,

el vent xiuxiueja un adéu desolador.

Flors s'ajupen en un trist allau,

la terra crida en un lament retentidor.

 

En el darrer batec del cor de la terra,

s'entreteixe el dolor amb la darrera llum.

Un murmul de tristesa omple l'atmosfera,

l'últim ale, com una cançó que es consum.

divendres, 23 de febrer del 2024

POESIA DEL SILENCI

En el silenci de la nit, 

poemes s'escriuen,

paraules de l'esperança 

que surten de l'ànima.

Com estels que il·luminen la foscor,

cada quietud parla 

d'un futur que s'anima.