dijous, 27 d’abril de 2017

PENSAMIENTOS

                1

Asumo la locura,
la tara mental necesaria
para no distinguir
la realidad del ensueño.


                 2 

Me he atrincherado
en el pozo de mi fracaso.


                 3 

Vivo con tu indiferencia y desprecio.
Vivo de los recuerdos vividos con ilusión.
Vivo buscando donde se perdió nuestra pasión.




dimarts, 25 d’abril de 2017

POESIAS

POESIA 1

Desgarrados lamentos.
Sentimientos plasmados en un papel.
Penumbra del corazón vacío,
como un grito seco de dentro del alma.


VIVO

Vivo con tu indiferencia y desprecio.
Vivo de los recuerdos vividos con ilusión.
Vivo buscando donde se perdió nuestra pasión.


POESIA 2

En mi pecho te colocas,
te acurrucas con mi llanto.
Me regodeo con tu aroma,
me siento débil, cansado.
La soledad, queda ahora.
Otra que anuncia tu marcha.


POESIA 3

Me caí,
me levante.
He conocido la derrota,
también he sido humillado.
Poder vencer mis miedos,
en la interna pared de mi piel,
en lo más íntimo de mi ser.



diumenge, 23 d’abril de 2017

SANT JORDI


Parades de llibres i roses,
escriptors que van signant.
Carrers, avingudes i places
plenes de la gent que va passejant.
Comprem lectura, comprem cultura,
i olor de tots colors per emplenar l'esperit.
La rosa l'he regalat i el llibre l'he llegit.


SANT JORDI

El dia de Sant Jordi és gran,
per a Catalunya una festivitat important.
Aquest gran dia toca sortir a passejar,
per comprar el llibre i la rosa,
com mana la tradició,
a la nostra enamorada

És el nostre cavaller i gran patró,
gran guerrer en defensa de la justícia.

Una bella llegenda ens explica,
que amb el seu valor a un malvat drac va matar.
A una bella princesa de les seves urpes va salvar,
de la seva sang un roser va florir.
A la donzella una formosa  rosa li va oferir,
ella agraïda al front el va besar.

Avui encara queden dracs que no veiem,
sempre present els tenim.
Només amb pau i amor els podem destruir,
per a un món més just dia a dia construir.
És un dia molt especial per als catalans,
celebrem unes de les tradicions més grans.
Les dones enamorades esperen aquest gran dia,
plenes d'il·lusió i alegria.

El seu enamorat una rosa el portarà,
ella un bon llibre amb amor li lliurarà.
Un dolç petó romàntic es donaran,
els seus cors de goig saltaran.

divendres, 21 d’abril de 2017

NOMÉS SERÉ OMBRA

Quan estigui morta,
no estiguis trist per a mi.

No em portis roses a la meva tomba.
Planta herba verda sobre mi,
amb rosades i gotes mulla'm;
I si et marcides, oblida.

Ja que només seré una ombra,
sentiré la pluja, i escoltaré
al rossinyol cantant teu dolor:

Potser, somiant a través del crepuscle
que no creix ni baixa,
feliçment podria recordar,
I feliçment podria oblidar.

dimecres, 19 d’abril de 2017

LO SABE EL VIENTO

Quién sabe dónde van a parar
las olas de nuestro mar.
Quién sabe dónde van a parar
las gaviotas al volar.

Quién sabe si algún día se encontrarán
nuestras miradas al mirar.
Quien sabe si algún día se encontrarán
nuestros labios al besar.

Quién sabe dónde se encuentran los desechos
que dejan en la orilla del mar,
quien sabe dónde se encuentran las miradas
de los enamorados del parque.

Quién sabe dónde han ido a parar
los besos que nunca te di.
Quién sabe dónde han ido a parar
las lágrimas que por ti dejé.

Quién sabe lo que siente mi corazón
cuando cada día ve salir el sol.
Quien sabe lo que siente mi corazón
cuando escucha la palabra amor.

Quién sabe dónde se encuentra mi mente
cuando la luna brilla en el firmamento.
Quién sabe dónde está mi pensamiento
cuando el mar se mueve lentamente.

Quién sabe dónde estabas aquella noche,
quién sabe por qué no te lo dije,
quién sabe por qué no estás aquí,
quien sabe nada que no haya dicho.

Quién sabe por qué te he de amar,
quién sabe por qué me enamoré,
quién sabe por qué no te puedo olvidar,
quien sabe que de ti me he enamorado.

Si quieres encontrar la respuesta,
búscala en dentro del mar,
búscala detrás de la luna,
busca en nuestro parque.

Pero debes saber que será en vano,
porque la respuesta no está en el firmamento,
tampoco en el rayo del sol.
La respuesta sólo la sabe el viento.

dilluns, 17 d’abril de 2017

LÚCID-LUCIDESA

LÚCID

Mentre el meu cervell estigui lúcid,
tindré l'empatia necessària amb tot 
el món que m'envolta ara.

Lluitaré fins a la fi dels meus dies,
per no perdre la vital cursa,
que estem correm en aquest món de tots.

I

Un núvol de silenci,
dissol les seves gotes
en el so del temps.
Entre els seus rivets,
al·lucinacions de marbre,
respiren pels buits
que deixa la ressaca
del seu vaivé.

Una silueta es dibuixa
en els racons del desig.
L'engany rechina les dents
com a rates erectes.

Un vendaval pròfugnia
darrere de les parets
del meu planeta.
Els rínxols del sol,
es despentinen clausurats,
i el futur inventa adjectius
com a embull d'ossos.

II

No tinc pau ni guerra, negociant
amb l'estel apagat que m'il·lumina.

Escolto un aleteo de llums de rampinya,
amb la veu de la seva presó.
Volant lliures,
en la seva sentència
com a crits clavats en la nit.

Vaig cremant dies raquítics,
en les brases congelades de l'oblit.
El metall de la meva pell,
cicatritza amb els vés-los sedants
que guareix la calma.

No tinc odi ni plor per regalar,
en la gamma dels grisos.
Tampoc intento mendigar
més morts a les meves planes.
Ni orgies de silenci i absència.
Tancant-me en un cercle viciós,
ja ni tan sols tinc temps,
perquè em deshora una margarida.

III

El vent escriu
històries inèdites,
darrere dels somnis.
Deixen petjades alienes en mi,
que mai comencen.

En les nits de tres llunes,
la meva veu té contraccions
cada cinc minuts.
De les meves paraules, brollen éssers.
Ells deslliguen abismes
d'alt voltatge,
tancats amb pany i clau.

Els fanals
prenen sospirs al·lucinadors
i un àngel perdut,
en el meu somiar,
m'ha pres de rehen.

IV

Travessat per mi, ell va venir a mi.
Aquest home mal vestit, captaire 
de professió, que es veu el seu rostre,
que simpatitza amb mi i simpatitzo amb ell.
I al revés, en un gest d'escombratge, 
en cascada, li vaig donar tot el que tenia.

Excepte, per descomptat, 
la qual cosa estava en la seva butxaca que aporten més diners.
No sóc ximple o novel·lista rus, aplicat,
I romàntic, sí, però a poc a poc.

Assec simpatia per tot aquest poble,
Sobretot quan no mereix simpatia.
Sí, també sóc vagabund,
I sóc també la meva culpa.
Sé vagabund i captaire no és vague i captaire:
Està al costat de l'escala social,
No és adaptable a les regles de la vida,
Les normes reals o sentimentals de la vida.

El Jutge Suprem, empleat correcte, prostituta,
no ser pobra per ser digne, treballadors explotats,
no estar malalt d'una malaltia incurable,
no set de justícia, o capità de cavalleria,
no, en fi, aquestes persones socials de novel·listes
ells obtenir suficients cartes 
perquè no tenen raó per plorar llàgrimes,
I rebels a la vida social, ja que té raons per suposar això.

No, gens més que tenir raó!
Qualsevol cosa menys atenció a la humanitat!
Tots menys cedir a humanitarisme!
De què serveix un sentit si hi ha una raó externa a ella?

Sí, sent vagabund com sóc,
no és vagabund, que és actual:
És que ser aïllat en l'ànima, i això 
és el que significa ser un fastiguejo,
vostè ha de demanar que passen els dies,
i deixar que nosaltres, i això és el que significa ser pobre.

Tota la resta és estúpida.
Tota la resta és tenir gana o no haver de posar-se.
I fins i tot si succeeix, succeeix a tantes persones
Això no val la pena tenir valor de les persones als qui els succeeix.

Sóc vagabund i demanant a valer la pena, 
és a dir, en sentit transmeto,
i sóc jo movent una gran caritat per a mi.

Així aïllat en la vida! Tan deprimit en les sensacions!
Pobre d'ell, amagat en el seient de la seva malenconia!
Pobre d'ell, amb llàgrimes (autèntiques) en l'ull,
va donar avui, en un gest ampli, liberal i Moscou,
tot el que tenia en la butxaca en el qual va tenir poc
aquest pobre home no era pobre 
que tenia els ulls tristos de professió.

Que pena que té tanta llàstima per tu mateix!

I, sí, el seu pobre!
Ell més llàstima que molts dels quals són vagues i donant voltes,
qui són captaires i pregunten,
a causa que l'ànima humana és un abisme.

Pel que sé. Pobre d'ell!
El bé amb mi repugnant una reunió en la meva ànima!

Però ni tan sols ximple sóc!
Tampoc té la defensa podria tenir punts de vista socials.
Tinc fins i tot, cap defensa: Estic lúcid.

No vull convertir la convicció: estic lúcid!

He dit: Sóc lúcid.
No estètica amb el cor: 
Estic lúcid.
Merda! 
Estic lúcid.

LUCIDESA

Mantenir la nostra lucidesa
mentre els anys ens passen,
és trobar la sensatesa
quan els mateixos arrasen,
amb la molta estupidesa
que els temps acampassen,
als qui en ella basen
aquella nefasta insensatesa,
de creure que en la vellesa
solament els pobres s'abrasen.

Que ignorants els que taxen
sense ser taxats al seu torn,
perquè allò quan pasten
són solcs que en aigua tracen,
amb un caduc pinzell
que el temps converteix en fel,
i a mesura que els anys passen
ningú va a acordar-se d'ell!

En veritat costa molt poc
arribar, i arribar despert,
després d'un camí incert
entre fogot i fogot,
per veure la llum que és el focus
i ens porta a aquest concert,
on gairebé tot és cert
encara que estiguis una mica boig,
per saber que el naixement
és com a aigua de vell pou,
que veure néixer produeix goig
en desaparèixer sofriment,
i en alguns, alegria!

dissabte, 15 d’abril de 2017

AQUELLA PIEDRECITA

Soy aquella precipita
de los caminos pedregosos.
Que me pisas constantemente.
Nací de un vendaval,
de aquel torbellino loco.
Soy aquella piedrecita,
que golpeas con el pie.
Y que va saltando sin saber dónde caer.
Que a veces vengo
y me colocó en tu zapato aposta clavándome
entre tus dedos,
molestándote todo lo que puedo.
vas andando y te pincho
intentas con un golpe al suelo
moverme dentro del zapato
para que no te duela o moleste
pero no lo consigues

y te hago una gran herida.

dijous, 13 d’abril de 2017

RECORDA O OBLIDA

Quan hagi mort,
trist no estiguis,
ni fresques flors sobre la meva tomba vessaments.
No vull que per la meva morin.
Cobreix-me de verd herba de pluja humitejada,
i si vols, recorda,
i si vols, oblida.
Somiant en un crepuscle, ni alba ni capvespre,
pot ser que recordi, que oblidi potser.

Quan hagi mort,
no estiguis trist.
Ni posis fresques flors sobre la meva tomba,
no vull que morin per mi.
I si vols, recorda,
i si vols, oblida.
Somiant en un crepuscle, ni alba ni capvespre,

potser recorda, que oblidi potser.

dimarts, 11 d’abril de 2017

UN SIMPLE MURMULLO


Me hubiese bastado con tan poco,
tan solo un gesto,
una mirada, una llamada ,
un simple murmullo
y me hubiese quedado rendida .

Sin embargo el adiós fue inevitable,
en tus ojos seguía el brillo radiante,
pero ya no había encuentros inolvidables,
tampoco ese espacio que inventaste,
cuando rendido decías adorarme .

Me hubiese bastado con tan poco,
pero hoy es demasiado tarde,
ya mis ojos tienen otro brillo
y mi camino una senda .

diumenge, 9 d’abril de 2017

ULTIMA CARTA


Esta es mi última carta,
casi no aguanto el dolor,
en mi corazón
de no volverte a ver,
por que me voy lejos para no volver .

No , no puedes venir conmigo,
no puede venir ni un amigo
ni tu, mi alma mía.

No puede venir nadie ni nada .
En una casilla solitaria donde voy,
esperando el amargo momento
en que mi cuerpo no sentirá mas tormento
y que empezará el tuyo,
tratando de mantener vivo mi recuerdo .

Con esta carta quiero decirte adiós,
porque esta carta será mi última carta.